El Jordi López Duatis, Psicòleg del SRC Maresme i coordinador del programa “Joc, esport i salut mental” del CFP Maresme, va ser ponent a la jornada “L’art, la cultura i l’esport com a eines d’integració social” organitzada per Fòrum Salut Mental. Hi va explicar el treball fet a través de l’esport i una història real que exemplifica sobradament com l’activitat esportiva ajuda a les persones amb una problemàtica de salut mental.
Així, el Duatis, com el coneixem a l’entitat, va explicar la vinculació entre esport i la salut mental: el joc és el mitjà principal que ens permet, ja de ben petits, experimentar amb els objectes, relacionar-nos amb els altres i expressar fantasies. El joc esdevé esport quan un fa el que originàriament vol dir la paraula esport ( del llatí deportare ): traslladar o deportar.
Ja fa 10 anys un grup de nois van iniciar el procés de passar d’estar molt endins, tancats i aïllats, a obrir-se cada cop més a partir de la pràctica esportiva.
El pas de “gammers” a “players”
Tot va començar amb la decisió de fer activitats específiques per a joves al SRC Maresme i que, una d’elles, fos esportiva ja que la gran majoria dels nois eren “Gammers” però no “Players”. És a dir, es passaven llargues hores tancats a la seva habitació jugant contra alguna cosa, que no sabien ben bé que era.
Els dos mots signifiquen “ jugador”, però l´anglès permet diferenciar el jugador que posa el cos i que juga presencialment del que no el posa i ho fa telemàticament. Així, l’objectiu va ser ajudar-los a sortir de la seva zona de confort.
Un cop a la setmana anaven a un pavelló a fer les activitats que el recinte oferia. El primer dia, després de fer una breu ullada al voltant, tres d´ells van començar a tirar a una cistella. Porucs, insegurs i amb timidesa…Però van sortir contents. Amb el pas dels dies la cosa va anar agafant cos: gaudien molt i es mostraven molt acollidors amb els companys que s’incorporaven.
Mica en mica l’equip es va anar consolidant. Es coneixien els uns als altres, el lloc que ocupava cadascú a la pista i sorgien els “ passes de complicitat” i les picades d´ullet.
D´altra banda, arribaven molt abans de començar l´activitat i, a l’hora de plegar, es quedaven estones xerrant. Així la pista cada cop “ sortia més cap al carrer”.
De l’acompanyament constant del recurs a trobar-se autònomament
L’equip educatiu, format pel Jordi i la seva companya Lucía, es van plantejar animar-los a quedar fora, sense l’acompanyament constant dels professionals del recurs. Aquesta és una de les intervencions que més costa, que puguin fer llaç i que surtin junts, fora del marc protegit que els hi suposa el centre.
Mentre que buscaven la fórmula de fer aquest pas, per sorpresa un dels joves els va proposar anar a casa seva. Vivia a l’annex d’un recinte escolar i la seva mare n’era la conserge i podien accedir al pati de l’escola on van començar a jugar tots junts casi cada dia.
El crac dels triples que també convivia amb una problemàtica de salut mental
El reixat que separava l’interior del carrer permetia ser vistos pels passavolants. Un noi que els veia jugar un dia els hi va demanar si podia unir-se al partit. El nou fitxatge va resultar ser una màquina en el bàsquet: podia estar mitja hora sense fallar un tir lliure, des de la prudència i sense resultar gens invasiu anava fent comentaris en la línia de millorar la tècnica, perfeccionar, fer exercicis més exigents, etc.
Un dia algú li va preguntar “com és que pots quedar a qualsevol hora per jugar?”. Ell va respondre que no estudiava ni treballava perquè tenia una malaltia mental. Els altres, sorpresos, li van explicar que ells també. Aquí va succeir quelcom importantíssim: qui ho havia de dir que aquell crac dels triples que no tenia aturador, convivia amb una problemàtica de salut mental com ells.
L’evolució de l’equip fins a esdevenir medalla d’or als Special Olympics i mataronins de l’any
Amb el transcurs del temps, es van anar empoderant i van decidir fer partits de veritat, creant un equip, entrenant a un pavelló oficial i participant de la Lliga Catalana D’esport Inclusiu Teníen 
un entrenador exigent que volia que donessin el màxim de sí i guanyar partits. L’equip va començar a guanyar partits i la lliga durant diversos anys fins a guanyar l´ Or als Special Olympics, per la qual cosa van ser anomenats Mataronins de l´any.
D’aquí van sorgir entrevistes a mitjans de comunicació, jornades divulgatives, recepcions a l’Ajuntament…
“El convidat” encara va pujar més de nivell i va guanyar també la medalla d´ Or al Mundial Specal Olympics, ara farà dos anys a Abu Davi.
El paper del SRC en tot aquest procés i què comporta tenir un partit a nivell de salut
Des del SRC vam acompanyar en tot moment els joves, interessant-nos per la seva evolució i observant els canvis que provocava en altres àrees de la seva vida quotidiana.
El fet de tenir un partit comporta molts canvis d’hàbits i rutines. Gràcies a la motivació de jugar i guanyar, el dia abans del partit, es cuidaven a nivell alimentari, de descans, etc.
El dia del partit sortien de casa sabent que tenien una responsabilitat important per a ells. Un cop al pavelló, desconnectaven de tot, també de les preocupacions i entraven a un escenari diferent on comptaven amb ells i amb la funció que desenvolupaven, cadascú la seva.
Ja en el terreny, posaven el seu cos en joc amb tot el que suposa: un contacte particular amb l’altre, en un espai on passen coses inesperades, on ataquem i defensem. Jugaven en un espai desconegut, amb l’atenta mirada del públic i de l’entrenador referent que els guiava amb respecte. Podien fer ús de la força dins d’uns paràmetres reglats, representats per un àrbitre que reconeixen com una figura d´autoritat necessària i es feien al càrrec de la penalització que implica saltar-se una norma, sent responsables de les seves accions.
Aquesta experiència d’èxit reflecteix com la pràctica de l’esport va col·laborar a assolir els objectius establerts en el pla de recuperació i inclusió comunitària de tots i cadascun d´ ells, per la qual cosa els vam donar l´alta clínica del SRC. Aquestes persones segueixen vinculades al CFP Maresme amb una altra posició, la de voluntaris amb expertesa. Sempre disposats i agraïts per poder donar alguna cosa a canvi de l´atenció rebuda durant tot aquest temps.El Jordi López Duatis, Psicòleg del SRC Maresme i coordinador del programa “Joc, esport i salut mental” del CFP Maresme, va ser ponent a la jornada “L’art, la cultura i l’esport com a eines d’integració social” organitzada per Fòrum Salut Mental. Hi va explicar el treball fet a través de l’esport i una història real que exemplifica sobradament com l’activitat esportiva ajuda a les persones amb una problemàtica de salut mental.
El Jordi López Duatis, Psicòleg del SRC Maresme i coordinador del programa “Joc, esport i salut mental” del CFP Maresme, va ser ponent a la jornada “L’art, la cultura i l’esport com a eines d’integració social” organitzada per Fòrum Salut Mental. Hi va explicar el treball fet a través de l’esport i una història real que exemplifica sobradament com l’activitat esportiva ajuda a les persones amb una problemàtica de salut mental.
Així, el Duatis, com el coneixem a l’entitat, va explicar la vinculació entre esport i la salut mental: el joc és el mitjà principal que ens permet, ja de ben petits, experimentar amb els objectes, relacionar-nos amb els altres i expressar fantasies. El joc esdevé esport quan un fa el que originàriament vol dir la paraula esport ( del llatí deportare ): traslladar o deportar.
Ja fa 10 anys un grup de nois van iniciar el procés de passar d’estar molt endins, tancats i aïllats, a obrir-se cada cop més a partir de la pràctica esportiva.
El pas de “gammers” a “players”
Tot va començar amb la decisió de fer activitats específiques per a joves al SRC Maresme i que, una d’elles, fos esportiva ja que la gran majoria dels nois eren “Gammers” però no “Players”. És a dir, es passaven llargues hores tancats a la seva habitació jugant contra alguna cosa, que no sabien ben bé que era.
Els dos mots signifiquen “ jugador”, però l´anglès permet diferenciar el jugador que posa el cos i que juga presencialment del que no el posa i ho fa telemàticament. Així, l’objectiu va ser ajudar-los a sortir de la seva zona de confort.
Un cop a la setmana anaven a un pavelló a fer les activitats que el recinte oferia. El primer dia, després de fer una breu ullada al voltant, tres d´ells van començar a tirar a una cistella. Porucs, insegurs i amb timidesa…Però van sortir contents. Amb el pas dels dies la cosa va anar agafant cos: gaudien molt i es mostraven molt acollidors amb els companys que s’incorporaven.
Mica en mica l’equip es va anar consolidant. Es coneixien els uns als altres, el lloc que ocupava cadascú a la pista i sorgien els “ passes de complicitat” i les picades d´ullet.
D´altra banda, arribaven molt abans de començar l´activitat i, a l’hora de plegar, es quedaven estones xerrant. Així la pista cada cop “ sortia més cap al carrer”.
De l’acompanyament constant del recurs a trobar-se autònomament
L’equip educatiu, format pel Jordi i la seva companya Lucía, es van plantejar animar-los a quedar fora, sense l’acompanyament constant dels professionals del recurs. Aquesta és una de les intervencions que més costa, que puguin fer llaç i que surtin junts, fora del marc protegit que els hi suposa el centre.
Mentre que buscaven la fórmula de fer aquest pas, per sorpresa un dels joves els va proposar anar a casa seva. Vivia a l’annex d’un recinte escolar i la seva mare n’era la conserge i podien accedir al pati de l’escola on van començar a jugar tots junts casi cada dia.
El crac dels triples que també convivia amb una problemàtica de salut mental
El reixat que separava l’interior del carrer permetia ser vistos pels passavolants. Un noi que els veia jugar un dia els hi va demanar si podia unir-se al partit. El nou fitxatge va resultar ser una màquina en el bàsquet: podia estar mitja hora sense fallar un tir lliure, des de la prudència i sense resultar gens invasiu anava fent comentaris en la línia de millorar la tècnica, perfeccionar, fer exercicis més exigents, etc.
Un dia algú li va preguntar “com és que pots quedar a qualsevol hora per jugar?”. Ell va respondre que no estudiava ni treballava perquè tenia una malaltia mental. Els altres, sorpresos, li van explicar que ells també. Aquí va succeir quelcom importantíssim: qui ho havia de dir que aquell crac dels triples que no tenia aturador, convivia amb una problemàtica de salut mental com ells.
L’evolució de l’equip fins a esdevenir medalla d’or als Special Olympics i mataronins de l’any
Amb el transcurs del temps, es van anar empoderant i van decidir fer partits de veritat, creant un equip, entrenant a un pavelló oficial i participant de la Lliga Catalana D’esport Inclusiu Teníen un entrenador exigent que volia que donessin el màxim de sí i guanyar partits. L’equip va començar a guanyar partits i la lliga durant diversos anys fins a guanyar l´ Or als Special Olympics, per la qual cosa van ser anomenats Mataronins de l´any.
D’aquí van sorgir entrevistes a mitjans de comunicació, jornades divulgatives, recepcions a l’Ajuntament…
“El convidat” encara va pujar més de nivell i va guanyar també la medalla d´ Or al Mundial Specal Olympics, ara farà dos anys a Abu Davi.
El paper del SRC en tot aquest procés i què comporta tenir un partit a nivell de salut
Des del SRC vam acompanyar en tot moment els joves, interessant-nos per la seva evolució i observant els canvis que provocava en altres àrees de la seva vida quotidiana.
El fet de tenir un partit comporta molts canvis d’hàbits i rutines. Gràcies a la motivació de jugar i guanyar, el dia abans del partit, es cuidaven a nivell alimentari, de descans, etc.
El dia del partit sortien de casa sabent que tenien una responsabilitat important per a ells. Un cop al pavelló, desconnectaven de tot, també de les preocupacions i entraven a un escenari diferent on comptaven amb ells i amb la funció que desenvolupaven, cadascú la seva.
Ja en el terreny, posaven el seu cos en joc amb tot el que suposa: un contacte particular amb l’altre, en un espai on passen coses inesperades, on ataquem i defensem. Jugaven en un espai desconegut, amb l’atenta mirada del públic i de l’entrenador referent que els guiava amb respecte. Podien fer ús de la força dins d’uns paràmetres reglats, representats per un àrbitre que reconeixen com una figura d´autoritat necessària i es feien al càrrec de la penalització que implica saltar-se una norma, sent responsables de les seves accions.
Aquesta experiència d’èxit reflecteix com la pràctica de l’esport va col·laborar a assolir els objectius establerts en el pla de recuperació i inclusió comunitària de tots i cadascun d´ ells, per la qual cosa els vam donar l´alta clínica del SRC. Aquestes persones segueixen vinculades al CFP Maresme amb una altra posició, la de voluntaris amb expertesa. Sempre disposats i agraïts per poder donar alguna cosa a canvi de l´atenció rebuda durant tot aquest temps.El Jordi López Duatis, Psicòleg del SRC Maresme i coordinador del programa “Joc, esport i salut mental” del CFP Maresme, va ser ponent a la jornada “L’art, la cultura i l’esport com a eines d’integració social” organitzada per Fòrum Salut Mental. Hi va explicar el treball fet a través de l’esport i una història real que exemplifica sobradament com l’activitat esportiva ajuda a les persones amb una problemàtica de salut mental.